El text de Francesc sobre la família, en 100 cites

El portal “Catalunya Religió” ofereix un resum en 100 cites de “Amoris laetitia”, el text del papa Francesc sobre la família que tanca la reflexió engegada per ell mateix els darrers dos anys entre els bisbes i l’Església a tot el món.

Podeu llegir el resum aquí

160409 cites Amoris laetitia

Anuncis

Francesc convida l’Església a «integrar» «tots» els divorciats

El papa publica “Amoris laetitia”, l’exhortació sobre la Família, en què demana acollir qui no compleix amb l’ideal cristià, i evita condemnar la homosexualitat. Vet aquí l’article escrit per al diari ARA

Ja n’hi ha prou de condemnar les persones que no compleixen amb «l’ideal» de família cristiana; cal procurar integrar i acollir «tothom» en la vida de l’Església catòlica. El papa Francesc clou així, amb l’exhortació apostòlica «Amoris laetitia», (L’alegria de l’amor), la reflexió sobre la família que va obrir ell mateix convocant els bisbes de tot el món a dos sínodes a Roma, el 2014 i 2015.

El text, publicat avui, és una crida a l’amor basat en la tendresa, la fidelitat, el compromís i el respecte a la llibertat de l’altre, i no en l’ànsia de domini sobre la parella o els fills. El Papa hi fa autocrítica i lamenta que de vegades s’hagi reduït el matrimoni cristià «al deure de la procreació», sense exaltar-ne la bellesa i fins i tot, el valor místic. L’Església, diu, ha de presentar el matrimoni «com una gràcia» i no «com un pes». I ha de «formar» consciències, però després ha de permetre que cadascú assumeixi la responsabilitat de la pròpia vida.

Francesc va més enllà del document que van aprovar els bisbes a Roma l’octubre passat. El Sínode de la Família va obrir la porta a la comunió dels divorciats tornats a casar, però de manera tímida i interpretable. El papa argentí ara estableix que s’ha acabat el temps de «condemnar per sempre» els divorciats. Al contrari, cal «acompanyar-los» per tal que puguin avançar cap a la comunió plena amb l’Església. Això inclou poder participar dels sagraments, però no a la lleugera ni de manera automàtica, sinó després d’un «itinerari» en què els divorciats han de fer «examen de consciència» amb ajut eclesial, comprometre’s amb els valors de l’Evangeli, el llibre sagrat dels catòlics i, cas per cas, junts, «discernir» com avançar en la participació dins la comunitat catòlica.

160408 Encíclica

Francesc renuncia a establir una norma sobre com acollir les famílies diferents de la «ideal», perquè afirma «no tot és blanc o negre» i «no hi ha receptes senzilles». A més, no tot s’ha de decidir des de Roma. El Papa dóna marge d’interpretació a cada Església local.

Especifica, però, que un segon matrimoni pot ser acceptat perquè «no tots els que viuen en situació tinguda per irregular viuen en pecat mortal». Francesc critica els catòlics més rígids, encara molt influents. Cal evitar aplicar «lleis morals» com si fossin «roques contra la vida de les persones», escriu, perquè «el criteri» per aplicar una norma segons la doctrina cristiana és sempre «la misericòrdia». Cal tenir en compte «els atenuants» d’un divorci i entendre que «l’Eucaristia no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles», i «el confessionari no ha de ser una sala de tortures, sinó el lloc de la misericòrdia del Senyor».

Francesc, amb tot, reitera que l’Església ha de promoure el matrimoni cristià, «amb un esforç pastoral per a prevenir les ruptures», que són «un mal». Ara bé, si el divorci es produeix, l’Església ha de seguir sent «un far». Ha de convidar els divorciats a evitar «que els fills carreguin el pes de la separació», i promoure «que creixin escoltant que la mamà parla bé del papà, encara que no estiguin junts, i que el papà parla bé de la mamà».

El Papa es deté breument sobre l’homosexualitat, molt controvertida entre els bisbes. Reitera que «tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar tot signe de discriminació injusta», i evita jutjar l’amor gai. L’Església ha «d’acompanyar respectuosament» les famílies que tenen un fill homosexual, per tal que aquest «pugui comptar amb l’ajut necessari per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu a la seva vida». No exclou, per tant, que Déu accepti aquesta orientació sexual.

Francesc escriu, a banda, que la unió entre gais «no pot equiparar-se al matrimoni» però afegeix el matís que allò que cal rebutjar són les equiparacions «simplistes».

Alhora, a l’Alegria de l’Amor, el Papa diu: «S’ha d’integrar tothom», i «no només els divorciats tornats a casar» sinó a «tots, en qualsevol situació en que es trobin».

Francesc clou l’Encíclica parlant de mística. La família pot arribar a ser, escriu, «un veritable camí de santificació en la vida diària i de creixement místic, un mitjà per la unió íntima amb Déu». El conjugue ja no «pretén que l’altre saciï completament les seves necessitats», actitud que sovint acaba en divorci, però sí somnia «a construir un món on ningú se senti ja sol».

UN TEXT QUE TRENCA ESTEREOTIPS CATÒLICS

L’ideal cristià
El matrimoni cristià «es realitza plenament en la unió entre un home i una dona, que es donen recíprocament en un amor exclusiu i en lliure fidelitat, fins a la mort, i s’obren a la comunicació de la vida». Però «altres formes d’unió» realitzen aquest ideal «de manera parcial».

Acollir el divorciat
El divorci «és un mal», i cal treballar per evitar ruptures, però «a les persones divorciades és important fer-les sentir que són part de l’Església, que no estan excomunicades». «Es tracta d’integrar tothom», «ningú pot ser condemnat per sempre». Cal un discerniment cas per cas.

Unió gai
La unió entre gais «no pot equiparar-se al matrimoni» de manera «simplista». L’homosexual ha de ser «acollit amb respecte», «evitant tota discriminació», i ha de comptar amb l’ajut de l’Església «per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu a la seva vida».

Amor conjugal
L’amor cristià ha de ser pacient, servicial. L’espòs no té enveja, no obra amb duresa, no busca el propi interès, no s’irrita, tot ho disculpa. Tot ho suporta -el que no vol dir tolerar maltractes-. És una donació lliure d’un mateix que madura i creix amb el temps i amb diàleg.

El fill, un do
El fill «no és un dret» dels pares sinó un do: no se’l pot engendrar «de qualsevol manera». No a l’avortament perquè el nen «no pot ser objecte de domini d’un altre ser humà». Ell fill «no és propietat de la família; té un camí propi» i se l’ha d’educar amb respecte i amor.

Mística familiar
La família és «un camí de santificació i de creixement místic, un mitjà per a la unió íntima amb Déu». La família idealment prega junta i no es tanca en ella mateixa, «acull i surt cap als altres, els pobres i abandonats». Es «una cèl·lula vital per a transformar el món».

Arriba l’Advent, ocasió d’or per a recollir-se en família

Trobar la manera de resar en família pot ser difícil, si no s’ha fet mai abans. Una ocasió d’or pot ser aprofitar l’Advent, les quatre setmanes abans de Nadal, per pregar amb la Corona d’Advent. Cada família adapta com vol aquesta tradició, però es pot començar per comprar o confeccionar a casa un entrellaçat de branques d’avet amb quatre espelmes i un calendari il·lustrat amb finestretes de cartró. Cada vespre, la família alça la finestreta del dia que toca i hi descobreix a sota fragment de l’Evangeli adaptat als nens. Es comença amb una sola espelma encesa i cada setmana se n’encén una més. La Corona d’Advent sol tenir tant d’èxit entre els nens que sovint els pares han de posar pau en les discussions sobre qui encén l’espelma, qui aixeca la solapa del dia o qui llegeix!.

L’Advent ens ha anat sempre molt bé. És el temps fàcil per compartir en família, quan els nens són petits. Vam comprar una Corona i la instal·làvem en una tauleta del saló. Al vespre enceníem les espelmes; una, dues, les que fossin, segons les setmanes d’Advent. Tots volien encendre l’espelma! Cantàvem una cançó i llegíem un fragment d’un llibret calendari cada dia. Vam tenir sort, vam trobar un llibret molt bo. Està tan gastat, que li falten peces! Està francament bé, perquè, veus?, cada dia agafes i… El primer dia hi ha Terra Santa. És el relat de la infantesa de Jesús. Els encanta. Es barallen per qui llegeix el text del dia! És això: una cançó, llegir, alguna pregària i acabar amb el parenostre. Amb l’Advent, és quan més hem pregat! És perfecte, amb el Nen Jesús entra molt bé. És tot molt senzill. Això sí, passes estona dient: sisplau, fem silenci un moment. O, va, que no véns? O, quan estan tots asseguts, discuteixen sobre qui bufa l’espelma, o un va i es crema amb el misto… Amb els nens tot és així, acolorit! Però de vegades hem pogut parlar i dir coses importants. Carles Torner i Anna Jolonch

Vam començar a fer pregària familiar a l’Advent, cada vespre, fins a la Nit de Nadal. Vam trobar l’Evangeli infantil a Internet, vam imprimir i tallar els fulls i els vam repartir en mitjons penjats a l’arbre de Nadal, un per cada dia, fins al 24. No som gaire ritualistes, però arriba un moment que t’adones que no és tan el ritus com el gest el que atorga personalitat als moments. Quan fem aquesta pregària, venim des de la cuina amb un ciri, com fent camí, amb un cant, i ens col·loquem al voltant de la Corona. En general va bé, si no és que el Bernat i la Júlia discuteixen sobre qui ha de llegir i qui no… Es reparteixen qui encén l’espelma i qui la bufa al final o qui llegeix. I llavors vam dir de ser regulars i fer aquesta pregària un cop per setmana. Aquí sí que hem fet variacions i provat coses diferents. Toni Boix i Eulàlia Foz

Aquest Nadal hem fet nosaltres el calendari d’Advent amb retalls de feltre que teníem, de colors. Així no només fugim dels calendaris comercials, sinó que podem posar missatges sobre com podem viure com Jesús. O petites accions, com fer-nos petons o abraçades matinals. Per a la Corona, aprofitem una cistella tradicional etíop i hi posem un llit de fulles de pi i petites pinyes. A sobre, centrades, hi col·loquem quatre espelmetes que simbolitzen les setmanes de l’Advent i n’encenem una cada setmana. La gràcia d’això és que anem cada any a collir les fulles al bosc i aprofitem per agafar material per fer el pessebre. David Camps i Sílvia Penón

*Aquest article és un fragment del llibre “Com viure Jesús en família”, Editorial Pòrtic (Edicions 62)

Enguany l’Advent comença el 29 de novembre.