Símbols i ritus renovats

IMG_1231El mes de maig, moltes capelletes de la Verge enfilades a les façanes o recloses a la intimitat de les cases reben flors noves, perquè és el Mes de Maria. Eulàlia Mas també compra flors a la Mare de Déu, com quan era petita, però hi ha afegit un símbol nou, el d’encendre “una espelmeta”. “Sense adonar-nos-en, fem els nostres propis ritus. No m’he inventat res de nou: el mes de maig, a Maria se li resen rosaris, se li regalen roses, se li adrecen lloances”, diu l’Eulàlia. “Quan arriba la primavera, sento que em revifo. I compro flors per gaudir-les nosaltres, però alhora penso: són per a Ella. Per a mi, Maria, a banda de mare, i per tant unes entranyes que comprenen el patiment, el dolor, la pena…, és alhora una dona a qui agraden les coses boniques, i li agrada que li portis flors.”

Ser cristià, avui, pot ser molt diferent de fa unes dècades, però això no vol dir necessàriament haver de llençar a la paperera tradicions que de petits semblaven carrinclones –l’Eulàlia s’escapolia, d’adolescent, de l’avemaria resat cada dia al rebedor de casa–. Se li pot trobar un sentit nou. El marit, Josep, un dissenyador gràfic apassionat del còmic i professor universitari, quan surt al carrer obre les comportes de la memòria a una oració apresa molts anys enrere, a la infància, “amb tres ties àvies solteres, molt pies”. “La reso escapçant-la: Bendita sea la luz del día, y el señor que nos la envía. Gracias, Señor, que nos has dejado pasar la noche, nos concedas pasar el día. I després, continuo amb fragments d’altres oracions. És una pregària super rància i em fa recordar aquelles tres dones vestides de negre, amb aquells monyos sempre recollits i que eren tan amables amb mi com amargades i cansades de tantes coses… I a mi m’encanta agafar aquelles paraules cada dia i donar-los un sentit brillant, d’esperança. Com és possible que em queixi, si hi ha tants dons que m’envolten!” “La fas cada dia en sortir al carrer i, quan anem tots en cotxe, també en veu alta”, afegeix l’Eulàlia.

En ocasions, no n’hi ha prou de treure la pols a un símbol, a un ritus, i donar-li una nova capa de pintura. Cal crear-ne de nous. Sobretot, de cara als infants. És el que pensa Toni Boix: “Els símbols són fantàstics, però alguns els van usar els primers cristians i són d’aquella cultura. L’impacte de l’oli, que significava la dignitat reial, avui ja no és directe. I si necessites que t’expliquin un símbol, ja ha perdut la força.” “Un dia, a la colla de nens vam llegir el text que diu que els cristians han de ser com la sal del món. I vam improvisar un pa amb tomàquet que duia sal i un altre que no. Oi que no es pot comparar una cosa amb l’altra? Si nosaltres ens fem insípids, on trobarem allò que vivim aquí, a la colla? Un altre dia, per Quaresma, vam fer un itinerari i ens vam posar pedres a la sabata. Per simbolitzar que, de vegades, hi ha coses que no et deixen caminar bé. Ho hem de reconèixer, agafar-ho i treure-ho. Aquest sí que és un símbol immediat”, constata.

A la Pasqua familiar de Vic, també es fa un esforç per buscar símbols nous. Imma Cuscó recorda molt bé una pregària del Perdó de Divendres Sant. “Van tapar els ulls dels nens amb un antifaç negre. Els petits, de què podien demanar perdó? De coses com haver pegat a la germana, no haver fet cas dels pares… Llavors, a mesura que el mossèn els imposava les mans, van anar enganxant gomets de color groc que cobrien la negror de l’antifaç per dir que ja hi veien, perquè estaven perdonats, i sortien de la foscor cap a la llum. Doncs el Martí, el fill de set anys, de vegades em diu: mamà, ara la Meritxell, la germana, és com si tingués l’antifaç posat, perquè m’ha pegat. I responc: doncs que et demani perdó i que se’l tregui. Són petites coses que els nens van captant.”

* Fragment del llibre “Com viure Jesús en família”

Anuncis

A resar, se n’aprèn

Vet aquí una interessant reflexió del papa Francesc sobre la importància de resar en família… Va adreçada al clergat de Mèxic, però explica amb força detalls que “a resar, se n’aprèn”

 

Un pessebre pintat pels fills

Preciós, el pessebre pintat en família proposat per Inês Castel-Branco. Encara queda molt per al proper Nadal, però ja ens guardem la idea per a l’hivern que ve… Admet variacions a l’infinit i segur que és una experiència bellíssima amb els fills. Vet aquí el link al seu bloc!

160212 pessebre0160212 pessebre2160212 pessebre1

Bon Any de jocs amb els teus petits

Un virus que ha afectat ferotgement pares i fills durant una setmana, i el viatge per a veure la resta de la família ens ha impedit d’actualitzar aquest bloc durant les festes. Voldria, però, donar la benvinguda al Nou Any amb els millors desitjos per al 2016. El papa Francesc, a la darrera audiència de l’any, ha dit: “Sabem poc de Jesús nen, però podem aprendre molt d’Ell si mirem la vida dels nens”. “Ell vol estar als nostres braços, desitja que en tinguem cura, i poder fixar la seva mirada en la nostra”. “Els nens, a més, adoren jugar”. “Hem d’abandonar la nostra pretesa d’autonomia per acollir la veritable forma de llibertat, que consisteix a conèixer qui tenim davant i servir-lo”.

Que tinguem, doncs, un any amb moltes ocasions per agenollar-nos a l’alçada de nadons, nens i adolescents per jugar amb ells de la manera que més desitgen! Molts jocs i molta tendresa i tota l’atenció cap els nens aquest 2016!

 

Alleugerir la gelosia entre germans

Vas venir corrents a mi, demanant-me moixaines i atenció. Et vaig agafar d’una revolada i et vaig sostenir en braços, com quan eres petita. Et vaig estrènyer fort com faig tan sovint ara amb la nostra bebè, que en veure l’escena va precipitar-se cap a nosaltres a quatre grapes, delerosa de participar també del festí. Però no li en vaig donar cap engruna, encara.

Seguia abraçant-te, i tu te n’estranyaves i, per si no havia vist la nena que ara s’alçava treballosament aferrada als meus texans, em vas dir: «L’Anna vol que l’agafis en braços».

IMG_0712«Ja ho sé, però ara no puc perquè et tinc a tu».

«Em tens a mi!», vas assaborir per pocs segons el plaer de l’atenció complerta de la mare. I va ser llavors, saciada d’amor, que et va sortir espontani. Vas lliscar de pressa avall pel meu cos, i li vas dir a la germana: «Anna, és el teu torn! ».

Si un nen plora, no se l’ha de fer fora de l’església, diu Francesc

{}

Francesc durant la visita a la parròquia de San Giuseppe all’Aurelio. Foto: Repubblica

Una revolució per als pares que entren a l’església amb nens, quasi amb sentiment de culpa. Estan avesats a rebre mirades de reprovació si el nen fa alguna exclamació en veu alta, o si s’aixeca del banc quan tothom seu. I si es posa a plorar, surten disparats cap a la porta del temple, amb cap cot i caminant tan de pressa com els és possible.

Fins i tot si renuncien a la missa i entren a l’església fora d’hores, sempre hi haurà algú que criticarà que el nen pugi a l’altar per admirar una estàtua o unes flors, que circuli lliurement topant sense voler amb algun banc, o que faci alguna exclamació massa entusiasta.

Recordo molt bé una de les ocasions en què la meva filla i jo vam ser blanc d’ires. La nena, llavors de dos anys, estava entusiasmada d’haver entrat uns minuts al temple, on hi havia només un parell de persones. En creuar la porta, va fer senyal de posar-se un dit a la boca per assenyalar que calia parlar fluixet. Un cop dins, va mirar Jesús a la creu i va exclamar, amb veu més alta, que aquell era “el Jesús de la festa”, perquè li havia parlat de la Pasqua. Va voler encendre-hi una espelma i em va reclamar la moneda més gran. Llavors va entrebancar-se amb un banc amb el conseqüent estrèpit. Una senyora que passejava pel temple es va precipitar cap a mi per renyar-me.

Li vaig replicar: “Vaja, no deia Jesús: deixeu que els nens vinguin a mi? Aquí també és casa seva. Ella ja mira de parlar fluixet i de no fer soroll, però no deixa de ser una nena. Després ens queixarem quan no hi hagi gent jove a missa. Miri ara on és la nena: s’ha agenollat al banc davant l’estàtua de la Verge Maria, com veu que fem altres persones i jo, i se la mira; que no és preciós?”.

Ara, si em tornés a passar, quasi li podria repartir a l’escandalitzada senyora una còpia del diari La Repubblica que informa de les meravelloses paraules del papa Francesc aquest diumenge 14 de desembre de 2014 mentre parlava amb famílies de nens acabats de batejar, a la parròquia de San Giuseppe all’Aurelio, a Roma.

Ha recordat les paraules de Jesús: “Deixeu que els nens vinguin a mi”. “El seu plor és la millor predicació”.

“Els nens ploren, fan soroll, van d’un cantó a l’altre. Però em molesta molt quan, a l’església, un nen plora i hi ha qui diu que ha de marxar fora. El plor del nen és la veu de Déu: mai se l’ha de fer fora de l’Església”.

La nena que va donar vida al pessebre

131215 Betlem Treviso Chiostro S Francesco

Chiostro San Francesco, Treviso. Autor: Sibillino

M’havia enfilat escales amunt per aferrar la bosseta amb el pessebre nou, comprat l’any anterior a la Fira de Santa Llúcia: una Sagrada Família amb bou i mula -tot i que el papa anterior es molestés en especificar que a l’estable de Betlem les manyagues bèsties no hi van treure el cap-; tres conillets igualment mansos, uns pastors amb bens, una rentadora, una fornera, l’Àngel i els tres reis savis dalt dels camells. Unes figuretes de plàstic acolorit, distants de la senzillesa despullada de les Nativitats d’argila que havíem col·locat cada any, però l’austeritat del Naixement està garantida: una caixa de sabates que folrarem amb paper d’embalar i potser pintarem serà la caseta que acollirà Mare i Fill,  l’embolcall d’alumini d’una presa de xocolata lluirà en forma d’estrella; fulles de pi collides al parc faran de flonjo coixí a les passes de camells i pastors.

Arrenglero les figures amb una mica de pressa sobre la tauleta, amb la il·lusió de compartir el pessebre amb la Núria, de dos anys. Li explico que el nadó és Jesús i la mare, Maria, que ella bé coneix, i mentre ella les agafa amb veu admirada, em poso a tòrcer les potes dels camells que, inexperts, semblen entestats a desplomar-se. Quan finalment aprenen a donar les primeres passes, encara em toca ensenyar a muntar els reis, que es precipiten a terra un cop i un altre fins que les cames no s’emmotllen a les panxes dels companys de viatge.

L’esclat alegre d’un petó em distreu de l’esforç. Alço la vista i veig com la petita ha inclinat Maria sobre del Nen; l’acaba de besar amb tot l’amor d’una mare. La Núria agafa llavors els tres conillets i els disposa ben apinyadets a la vora del bressol de palla; semblen contemplar-lo i donar-li escalfor i alegria. I quan li mostro la fornera, me la pren i s’afanya a “donar-li” un trosset de pa al petit recent nascut.

Jo em pensava que seria jo qui li explicaria a la filla la història del Betlem, però era una pretensió sobrera. Amb la bondat innocent d’un nen que ha viscut l’amor, és ella ara qui me l’ensenya a mi. Ja ho va dir Jesús, que són els nens els qui ens mostren com arribar al Regne del Cel: no els calen explicacions saberudes dels qui ja hem oblidat com és que es dona caliu al nostre pessebre.