Arxius mensuals: Novembre de 2015

«Què, tindràs més fills?».

Publicat el per
Respon

Entre les mares del parvulari circula sovint la pregunta: «què, tindràs més fills?». Les que en tenen un, solen respondre: «No, m’ha portat tanta feina el primer, que no em veig amb cor de tornar a començar amb bolquers i nits sense dormir», o «M’agradaria, però no sé si m’ho puc permetre, per la feina, per l’edat, perquè ja ho he provat i no ha sortit bé…». Les de dos fills sembla que li han agafat el gust a l’enrenou a casa, perquè sospiren quasi sempre per un tercer encara que ho vegin irrealitzable: «Ai, m’encantaria, però el meu marit em treu de casa com em torni a quedar embarassada!». A les escadusseres mares de tres, ja no se’ls sol fer la pregunta, però sembla que com més va, la maternitat més«enganxa»; hi ha una mare que, quan em veu, ve corrents a acariciar el meu bebè, tot i que de fills ja en té cinc, i els dos darrers són una bessonada que li va venir de sorpresa…

IMG_5287

Encuriosida, he anat a veure què n’han dit els bisbes catòlics al Sínode de la Família celebrat l’octubre a Roma. Al paràgraf 63, defensen que decidir el nombre de fills és prerrogativa de cada família, com no podia ser d’altra manera; hi entren en joc, teològicament, els conceptes dels pares com ajudants de Déu en la creació, així com la consciència personal.

El text ajuda a interpretar millor el que possiblement volia dir el papa Francesc de retorn del viatge a Filipines i Sri Lanka el passat gener, quan molts diaris van publicar que havia propugnat tenir “tres fills” com a ideal. En llegir aquelles cròniques descontextualitzades, molts lectors que tenen menys fills es van sentir, com a mínim, molt sorpresos (jo mateixa);  els que en tenen més, es van sentir ferits per l’al·lusió a no procrear com a “conills”.

I és que en molts casos no se’ls explicava tota la història (no culpo del tot els meus col·legues, el periodisme passa per títols i notícies sovint massa curtes, i es treballa amb celeritat i sovint, precarietat). El Papa venia d’explicar que li semblava irresponsable una dona que, amb set cesàries, estava embarassada per vuitè cop, amb el risc de deixar òrfana tota la canalla. Podria semblar que volia trobar un punt mig entre la baixa natalitat a Occident i qui pensa que Déu demana una disponibilitat procreativa sense límits, sense comptar amb la il·lusió i circumstàncies de qui ha d’acollir el fill.

Però ni tan sols és això, tot i que li venia bé. Francesc va parlar de tres fills només perquè és el nombre que li va plantejar el periodista que li feia la pregunta, però parlava de manera teòrica: «Quan es baixa de tres fills, passa allò que em diuen que podria passar a Itàlia, que al 2024 no hi haurà diners per a pagar els jubilats». Però de seguida afegeix:«Una senyora esperava el vuitè fill després d’haver-ne donat llum a set mitjançant cesària: això és una irresponsabilitat. “No, jo confio en Déu”. “Però mira, Déu et dóna els mitjans: sigues responsable”. Alguns creuen, perdoneu-me l’expressió, que per ser bons catòlics hem de ser com a conills. No. Paternitat responsable»

Els bisbes, a Roma, han dit: «Els conjugues s’obriran a la vida havent-se format un recte judici: tenint en compte sigui el propi bé personal que aquell dels fills», «valorant les condicions sigui materials que espirituals de la seva època i estat de vida; i tenint compte del bé de la comunitat familiar, de la societat temporal i de la mateixa Església». «El camí correcte per a la planificació familiar és el d’un diàleg consensual entre els esposos, del respecte dels temps i de la consideració de la dignitat del partner (l’altra persona de la parella)».

La crida de l’Església de Francesc a «donar la vida» no significa, doncs, renunciar a intentar evitar un nou embaràs quan s’arriba al nombre de fills volgut, sinó que és una invitació a plantejar-se de manera responsable la millor forma de lligar els desitjos íntims amb la complexa realitat de la vida de cada família.

Qui ho hauria dit, sospito que el discret paràgraf 63 em tornarà a voltar pel cap quan m’enfili dalt d’una cadira per decidir què n’hem de fer de la robeta de nen de dalt de l’armari; si la donem ja o la guardem un any més…

Arriba l’Advent, ocasió d’or per a recollir-se en família

Publicat el per
Respon

Trobar la manera de resar en família pot ser difícil, si no s’ha fet mai abans. Una ocasió d’or pot ser aprofitar l’Advent, les quatre setmanes abans de Nadal, per pregar amb la Corona d’Advent. Cada família adapta com vol aquesta tradició, però es pot començar per comprar o confeccionar a casa un entrellaçat de branques d’avet amb quatre espelmes i un calendari il·lustrat amb finestretes de cartró. Cada vespre, la família alça la finestreta del dia que toca i hi descobreix a sota fragment de l’Evangeli adaptat als nens. Es comença amb una sola espelma encesa i cada setmana se n’encén una més. La Corona d’Advent sol tenir tant d’èxit entre els nens que sovint els pares han de posar pau en les discussions sobre qui encén l’espelma, qui aixeca la solapa del dia o qui llegeix!.

L’Advent ens ha anat sempre molt bé. És el temps fàcil per compartir en família, quan els nens són petits. Vam comprar una Corona i la instal·làvem en una tauleta del saló. Al vespre enceníem les espelmes; una, dues, les que fossin, segons les setmanes d’Advent. Tots volien encendre l’espelma! Cantàvem una cançó i llegíem un fragment d’un llibret calendari cada dia. Vam tenir sort, vam trobar un llibret molt bo. Està tan gastat, que li falten peces! Està francament bé, perquè, veus?, cada dia agafes i… El primer dia hi ha Terra Santa. És el relat de la infantesa de Jesús. Els encanta. Es barallen per qui llegeix el text del dia! És això: una cançó, llegir, alguna pregària i acabar amb el parenostre. Amb l’Advent, és quan més hem pregat! És perfecte, amb el Nen Jesús entra molt bé. És tot molt senzill. Això sí, passes estona dient: sisplau, fem silenci un moment. O, va, que no véns? O, quan estan tots asseguts, discuteixen sobre qui bufa l’espelma, o un va i es crema amb el misto… Amb els nens tot és així, acolorit! Però de vegades hem pogut parlar i dir coses importants. Carles Torner i Anna Jolonch

Vam començar a fer pregària familiar a l’Advent, cada vespre, fins a la Nit de Nadal. Vam trobar l’Evangeli infantil a Internet, vam imprimir i tallar els fulls i els vam repartir en mitjons penjats a l’arbre de Nadal, un per cada dia, fins al 24. No som gaire ritualistes, però arriba un moment que t’adones que no és tan el ritus com el gest el que atorga personalitat als moments. Quan fem aquesta pregària, venim des de la cuina amb un ciri, com fent camí, amb un cant, i ens col·loquem al voltant de la Corona. En general va bé, si no és que el Bernat i la Júlia discuteixen sobre qui ha de llegir i qui no… Es reparteixen qui encén l’espelma i qui la bufa al final o qui llegeix. I llavors vam dir de ser regulars i fer aquesta pregària un cop per setmana. Aquí sí que hem fet variacions i provat coses diferents. Toni Boix i Eulàlia Foz

Aquest Nadal hem fet nosaltres el calendari d’Advent amb retalls de feltre que teníem, de colors. Així no només fugim dels calendaris comercials, sinó que podem posar missatges sobre com podem viure com Jesús. O petites accions, com fer-nos petons o abraçades matinals. Per a la Corona, aprofitem una cistella tradicional etíop i hi posem un llit de fulles de pi i petites pinyes. A sobre, centrades, hi col·loquem quatre espelmetes que simbolitzen les setmanes de l’Advent i n’encenem una cada setmana. La gràcia d’això és que anem cada any a collir les fulles al bosc i aprofitem per agafar material per fer el pessebre. David Camps i Sílvia Penón

*Aquest article és un fragment del llibre “Com viure Jesús en família”, Editorial Pòrtic (Edicions 62)

Enguany l’Advent comença el 29 de novembre.

Què podem fer tu i jo per un món millor arran dels atemptats

Publicat el per
Respon

Una persona de la família i jo discutíem la iniciativa de Facebook de permetre als usuaris de tenyir-se la foto de perfil amb la bandera francesa arran dels atemptats de París. «He estat a punt de fer-ho jo també, però després m’he dit que és pura emotivitat. Superficial», valorava ella. «Però la gent necessita fer alguna cosa, i aquesta iniciativa permet compartir un estat d’ànim», exposava jo. Però és clar… després, què?

Aquesta pregunta m’acompanya en els pocs moments que no estic absorta en les múltiples tasques de la vida diària. Com puc evitar desanimar-me i contribuir a fer un món millor?

Quan era jove, m’imaginava que la professió era el camí. Des que sóc mare, penso en una via que em semblava més banal i ara trobo molt important. «Love begins at home» deia Teresa de Calcuta (L’amor comença a casa). Si hagués estat estimat i respectat de petit, aquell jove que disparava a sang freda al Bataclan, el que matava a Beirut, haurien optat per la via assassina? Fins i tot si són persones que han sentit rebuig social, haurien optat per l’odi si a casa se’ls hagués aixoplugat? Si és cert que hi ha raons polítiques i històriques darrere, igualment, haurien optat per la violència si a casa no l’haguessin viscuda?

(AP Photo/Kin Cheung)

(AP Photo/Kin Cheung)

I mentre vaig fent-me preguntes sense sentir-me segura de la resposta, faig tot el possible perquè les meves filles se sentin estimades, dedicant-los més temps del què hauria mai imaginat; renunciant a feines o projectes per tractar d’evitar el gran drama de molts nens avui: la solitud. Tractant d’adaptar-me a les seves necessitats, dormint amb la més petita, abraçant-les sovint i obligant-me a foragitar les distraccions per viure plenament el temps amb elles.

Esforçant-me, alhora, a que aprenguin a respectar cada persona, començant per les de casa. Amb gestos tan aparentment insignificants com asseure’s amb elles una estona a jugar al Lego i dir-li a la gran: «No cal que escridassis a la petita quan et vol prendre les peces. Dóna-li un altra peça per a què hi jugui i no t’enrabiïs si al final t’agafa la teva; de seguida se’n cansarà». I a la petita: «Espera’t una estona que ara amb aquesta peça hi juga la Núria; mira, tu pots jugar amb totes aquestes». I al final, deixar-les jugar una estona soles, amb una -encara precària- harmonia entre germanes.

Precisament ahir a la nit llegia una entrevista a una experta parisenca que tracta de rehabilitar joves extremistes. Explica que el denominador comú d’aquests joves fanàtics sol ser un trauma ja infantil, i molt sovint, l’absència del pare. El nivell o rebuig socials no tenen tant a veure com el malestar psicològic, que sol venir de lluny.A banda, “la majoria d’aquests joves provenen de famílies poc religioses o atees”, explica l’especialista, Sonia Imloul. La transmissió de valors transcendents com antídot, doncs. Les converses i pregàries amb els fills al vespre també ajuden a canviar el món.

Amor i espiritualitat a casa, respecte i atenció a tota la gent a la feina i al barri, utilitzar els nostres recursos i les xarxes socials per difondre una cultura diferent; comprometre-nos molt més políticament. Vies a explorar per cadascú per construir un món millor. Altres possibilitats?

Grans interrogants per a petits lectors

Publicat el per
Respon

L’editorial Fragmenta presenta una molt prometedora col·lecció de llibres per ajudar a compartir amb els fills i néts els grans interrogants de la vida.

“Petit Fragmenta són àlbums bellíssimament il·lustrats. Se’n pot gaudir un tast al web de la col·lecció, des d’on podrem fullejar els contes a través d’un vídeo promocional que en sí mateix és una petita joia. Vet aquí dos exemples.

“A les mares se les escolta i se les ajuda poc”, diu el Papa

Publicat el per
Respon

“A les mares se les escolta i se les ajuda poc”. Rellegia avui unes paraules pronunciades pel papa Francesc en la primera catequesi de l’any, el 7 de gener. Serà que aquesta ha estat una setmana molt cansada de dedicació a les filles, però no puc evitar de recordar-les aquí, en traducció al castellà del Servei d’Informació Vaticana (VIS).

”Todas las personas deben la vida a una madre y casi siempre le deben mucho de la existencia sucesiva, de la formación humana y espiritual”, afirmó el Papa. Pero, ”no obstante se la exalte mucho desde el punto de vista simbólico, se la escucha poco y se le ayuda poco en la vida cotidiana y se considera poco su papel central en la sociedad; al contrario, a menudo son explotadas a causa de su disponibilidad …para ahorrar así en el gasto de los servicios sociales”.

También sucede en la comunpapa-e-famigliaidad cristiana que no se tenga en cuenta a las madres. ”Y sin embargo en el centro de la vida de la Iglesia está la Madre de Jesús… Habría que prestarles más atención y entender mejor su lucha cotidiana por ser eficientes en el trabajo y atentas y afectuosas en la familia; habría que entender mejor a lo que aspiran para expresar los frutos auténticos y mejores de su emancipación”.

Las madres son ”el antídoto más fuerte para el individualismo… las que más odian la guerra que mata a sus hijos, las que atestiguan la belleza de la vida. El arzobispo Oscar Arnulfo Romero decía que las madres viven un ”martirio materno” y en la homilía de un sacerdote asesinado por los escuadrones de la muerte afirmó….que dar la vida “no significa sólo ser asesinado; dar la vida, tener espíritu de martirio, es dar en el deber, en el silencio, en la oración, en el cumplimiento honesto del deber, en aquel silencio de la vida cotidiana. Dar la vida poco a poco; Sí, como la da una madre, que sin temor, con la sencillez del martirio materno, concibe en su seno un hijo, da a luz, lo amamanta, lo cría y lo cuida con afecto. Es dar la vida. Es martirio”. ”Si, ser madres -recalcó Francisco- no significa solo traer un hijo al mundo, sino una elección de vida: la elección de dar la vida”.

”Una sociedad sin madres sería una sociedad inhumana porque las madres saben testimoniar siempre, incluso en los peores momentos, la ternura, la dedicación, la fuerza moral. Son ellas frecuentemente las que transmiten el sentido más profundo de la práctica religiosa…Un mensaje que las madres creyentes saben transmitir sin tantas explicaciones, que llegarán después; el germen de la fe está en los primeros momentos, en los más preciosos. Y sin las madres… la fe perdería buena parte de su calor simple y profundo”.

”Y la Iglesia -exclamó al final el Papa- es nuestra madre…No somos huérfanos, tenemos una madre. La Virgen, la madre Iglesia y nuestra madre. No somos huérfanos, somos hijos de la Iglesia, somos hijos de María y de nuestra madre. Gracias, queridas madres por lo que sois en la familia y por lo que dais a la Iglesia y al mundo. Y a ti,amada Iglesia, gracias por ser madre. Y a ti, María, madre Dios, gracias por mostrarnos a Jesús”.