Símbols i ritus renovats

IMG_1231El mes de maig, moltes capelletes de la Verge enfilades a les façanes o recloses a la intimitat de les cases reben flors noves, perquè és el Mes de Maria. Eulàlia Mas també compra flors a la Mare de Déu, com quan era petita, però hi ha afegit un símbol nou, el d’encendre “una espelmeta”. “Sense adonar-nos-en, fem els nostres propis ritus. No m’he inventat res de nou: el mes de maig, a Maria se li resen rosaris, se li regalen roses, se li adrecen lloances”, diu l’Eulàlia. “Quan arriba la primavera, sento que em revifo. I compro flors per gaudir-les nosaltres, però alhora penso: són per a Ella. Per a mi, Maria, a banda de mare, i per tant unes entranyes que comprenen el patiment, el dolor, la pena…, és alhora una dona a qui agraden les coses boniques, i li agrada que li portis flors.”

Ser cristià, avui, pot ser molt diferent de fa unes dècades, però això no vol dir necessàriament haver de llençar a la paperera tradicions que de petits semblaven carrinclones –l’Eulàlia s’escapolia, d’adolescent, de l’avemaria resat cada dia al rebedor de casa–. Se li pot trobar un sentit nou. El marit, Josep, un dissenyador gràfic apassionat del còmic i professor universitari, quan surt al carrer obre les comportes de la memòria a una oració apresa molts anys enrere, a la infància, “amb tres ties àvies solteres, molt pies”. “La reso escapçant-la: Bendita sea la luz del día, y el señor que nos la envía. Gracias, Señor, que nos has dejado pasar la noche, nos concedas pasar el día. I després, continuo amb fragments d’altres oracions. És una pregària super rància i em fa recordar aquelles tres dones vestides de negre, amb aquells monyos sempre recollits i que eren tan amables amb mi com amargades i cansades de tantes coses… I a mi m’encanta agafar aquelles paraules cada dia i donar-los un sentit brillant, d’esperança. Com és possible que em queixi, si hi ha tants dons que m’envolten!” “La fas cada dia en sortir al carrer i, quan anem tots en cotxe, també en veu alta”, afegeix l’Eulàlia.

En ocasions, no n’hi ha prou de treure la pols a un símbol, a un ritus, i donar-li una nova capa de pintura. Cal crear-ne de nous. Sobretot, de cara als infants. És el que pensa Toni Boix: “Els símbols són fantàstics, però alguns els van usar els primers cristians i són d’aquella cultura. L’impacte de l’oli, que significava la dignitat reial, avui ja no és directe. I si necessites que t’expliquin un símbol, ja ha perdut la força.” “Un dia, a la colla de nens vam llegir el text que diu que els cristians han de ser com la sal del món. I vam improvisar un pa amb tomàquet que duia sal i un altre que no. Oi que no es pot comparar una cosa amb l’altra? Si nosaltres ens fem insípids, on trobarem allò que vivim aquí, a la colla? Un altre dia, per Quaresma, vam fer un itinerari i ens vam posar pedres a la sabata. Per simbolitzar que, de vegades, hi ha coses que no et deixen caminar bé. Ho hem de reconèixer, agafar-ho i treure-ho. Aquest sí que és un símbol immediat”, constata.

A la Pasqua familiar de Vic, també es fa un esforç per buscar símbols nous. Imma Cuscó recorda molt bé una pregària del Perdó de Divendres Sant. “Van tapar els ulls dels nens amb un antifaç negre. Els petits, de què podien demanar perdó? De coses com haver pegat a la germana, no haver fet cas dels pares… Llavors, a mesura que el mossèn els imposava les mans, van anar enganxant gomets de color groc que cobrien la negror de l’antifaç per dir que ja hi veien, perquè estaven perdonats, i sortien de la foscor cap a la llum. Doncs el Martí, el fill de set anys, de vegades em diu: mamà, ara la Meritxell, la germana, és com si tingués l’antifaç posat, perquè m’ha pegat. I responc: doncs que et demani perdó i que se’l tregui. Són petites coses que els nens van captant.”

* Fragment del llibre “Com viure Jesús en família”

Anuncis

De la pulsió destructiva a la poesia; és la Natura la que fa el miracle

Quan entro a l’habitació, em trobo que «l’amigueta del cor» de la meva filla de quatre anys ha aprofitat que les he deixat una estona soles per amuntegar al bell mig de l’estança cada nino, cada llibre, cada joc, cada minúscula joguina Playmobil i, el que és pitjor, cada peça dels puzles i cartes i cadascuna de les desenes de boletes i pintures de l’armariet de manualitats. N’ha fet una muntanya descomunal; el més semblant que he vist a un abocador. Potser no està acostumada a una mare que la deixa jugar sola sense ni coartar ni dirigir el joc, i que d’aquesta llibertat n’espera una resposta responsable.

Em prometen que m’ajudaran a recollir, però continuen jugant sense miraments. Després d’agafar-los les mans amb posat seriós i obligar-les a recollir i dir-los que no berenarien fins que haguéssim acabat -un ajut més simbòlic que vertader, passaré dies classificant cada peça per tornar-la a la capsa corresponent- i d’explicar-los que, si volen jugar lliurement, hauran de tenir més respecte pel treball dels grans, tanco l’afer sense fer-me’n mala sang. Però al vespre, mentre maldo per continuar endreçant, em pregunto perquè aquesta nena -l’anomenaré Clàudia- té la pulsió del desordre, l’amuntegament… i per què polvoritza les aquarel·les, esclafa la plastilina enlloc de fer-ne figuretes?

La setmana següent -m’agrada convidar-la cada setmana, perquè penso que és bo que la filla pugui jugar amb altres nens fora de l’escola-, he pres una decisió. Res de jugar a casa, les porto al parc amb la promesa d’un pícnic -a Itàlia, hi ha classes senceres de nens i nenes que només van a escola al matí; surten a la una i ja no hi tornen-. Aire lliure, córrer, embrutar-se amb fang, enfilar-se als arbres i als rocs, caure i aixecar-se.

IMG_0255Les nenes, en travessar la tanca i veure el verd, es posen a córrer i, poc després, amb els peus descalços sobre la manta, mengen sense protestes la coca casolana de col toscana, que he rebatejat com a «pizza de verdures». I llavors succeeix la màgia. La Clàudia recull una desena de margarites salvatges i les posa en fila sobre la vora d’una ampla font sense aigua. Queda molt bonic, però li explico que és millor que ja no culli més flors, per diverses raons, i llavors, la meva filla té una idea. Corre cap a un arbre en flor i torna carregada de pètals que ha trobat per terra. Corrent i cantant, les dues, concentrades com abelles, es posen a la feina. La Clàudia em comenta: “Estem guarnint aquesta bella font, que feia anys que ningú no se n’ocupava i era tota gris”. Al cap d’una bona estona, l’esventrat monument sembla sortit d’una pintura romàntica. Mentre s’enfronten al vent, que els desbarata l’obra d’art, reben, cofoies, els comentaris admirats dels passejants pel parc.

L’energia destructiva ha esdevingut poètica. No han calgut retrets o grans sermons. Només deixar-les ser qui són, fugint dels indrets tancats i de les recriminacions. Nenes jugant i corrent sense entrebancs, que en la bellesa de la Creació i dels homes han trobat font d’inspiració.

A resar, se n’aprèn

Vet aquí una interessant reflexió del papa Francesc sobre la importància de resar en família… Va adreçada al clergat de Mèxic, però explica amb força detalls que “a resar, se n’aprèn”

 

Un pessebre pintat pels fills

Preciós, el pessebre pintat en família proposat per Inês Castel-Branco. Encara queda molt per al proper Nadal, però ja ens guardem la idea per a l’hivern que ve… Admet variacions a l’infinit i segur que és una experiència bellíssima amb els fills. Vet aquí el link al seu bloc!

160212 pessebre0160212 pessebre2160212 pessebre1

Bon Any de jocs amb els teus petits

Un virus que ha afectat ferotgement pares i fills durant una setmana, i el viatge per a veure la resta de la família ens ha impedit d’actualitzar aquest bloc durant les festes. Voldria, però, donar la benvinguda al Nou Any amb els millors desitjos per al 2016. El papa Francesc, a la darrera audiència de l’any, ha dit: “Sabem poc de Jesús nen, però podem aprendre molt d’Ell si mirem la vida dels nens”. “Ell vol estar als nostres braços, desitja que en tinguem cura, i poder fixar la seva mirada en la nostra”. “Els nens, a més, adoren jugar”. “Hem d’abandonar la nostra pretesa d’autonomia per acollir la veritable forma de llibertat, que consisteix a conèixer qui tenim davant i servir-lo”.

Que tinguem, doncs, un any amb moltes ocasions per agenollar-nos a l’alçada de nadons, nens i adolescents per jugar amb ells de la manera que més desitgen! Molts jocs i molta tendresa i tota l’atenció cap els nens aquest 2016!