Regles de joc entre avis i pares

L’Escola Pia ha difòs 10 consells per als avis que passen molta estona amb els néts. Són un tresor per a la mainada i, alhora, calen unes regles de joc compartides amb els pares. Vet aquí el link

 

160304 avis

Anuncis

De la pulsió destructiva a la poesia; és la Natura la que fa el miracle

Quan entro a l’habitació, em trobo que «l’amigueta del cor» de la meva filla de quatre anys ha aprofitat que les he deixat una estona soles per amuntegar al bell mig de l’estança cada nino, cada llibre, cada joc, cada minúscula joguina Playmobil i, el que és pitjor, cada peça dels puzles i cartes i cadascuna de les desenes de boletes i pintures de l’armariet de manualitats. N’ha fet una muntanya descomunal; el més semblant que he vist a un abocador. Potser no està acostumada a una mare que la deixa jugar sola sense ni coartar ni dirigir el joc, i que d’aquesta llibertat n’espera una resposta responsable.

Em prometen que m’ajudaran a recollir, però continuen jugant sense miraments. Després d’agafar-los les mans amb posat seriós i obligar-les a recollir i dir-los que no berenarien fins que haguéssim acabat -un ajut més simbòlic que vertader, passaré dies classificant cada peça per tornar-la a la capsa corresponent- i d’explicar-los que, si volen jugar lliurement, hauran de tenir més respecte pel treball dels grans, tanco l’afer sense fer-me’n mala sang. Però al vespre, mentre maldo per continuar endreçant, em pregunto perquè aquesta nena -l’anomenaré Clàudia- té la pulsió del desordre, l’amuntegament… i per què polvoritza les aquarel·les, esclafa la plastilina enlloc de fer-ne figuretes?

La setmana següent -m’agrada convidar-la cada setmana, perquè penso que és bo que la filla pugui jugar amb altres nens fora de l’escola-, he pres una decisió. Res de jugar a casa, les porto al parc amb la promesa d’un pícnic -a Itàlia, hi ha classes senceres de nens i nenes que només van a escola al matí; surten a la una i ja no hi tornen-. Aire lliure, córrer, embrutar-se amb fang, enfilar-se als arbres i als rocs, caure i aixecar-se.

IMG_0255Les nenes, en travessar la tanca i veure el verd, es posen a córrer i, poc després, amb els peus descalços sobre la manta, mengen sense protestes la coca casolana de col toscana, que he rebatejat com a «pizza de verdures». I llavors succeeix la màgia. La Clàudia recull una desena de margarites salvatges i les posa en fila sobre la vora d’una ampla font sense aigua. Queda molt bonic, però li explico que és millor que ja no culli més flors, per diverses raons, i llavors, la meva filla té una idea. Corre cap a un arbre en flor i torna carregada de pètals que ha trobat per terra. Corrent i cantant, les dues, concentrades com abelles, es posen a la feina. La Clàudia em comenta: “Estem guarnint aquesta bella font, que feia anys que ningú no se n’ocupava i era tota gris”. Al cap d’una bona estona, l’esventrat monument sembla sortit d’una pintura romàntica. Mentre s’enfronten al vent, que els desbarata l’obra d’art, reben, cofoies, els comentaris admirats dels passejants pel parc.

L’energia destructiva ha esdevingut poètica. No han calgut retrets o grans sermons. Només deixar-les ser qui són, fugint dels indrets tancats i de les recriminacions. Nenes jugant i corrent sense entrebancs, que en la bellesa de la Creació i dels homes han trobat font d’inspiració.

Què podem fer tu i jo per un món millor arran dels atemptats

Una persona de la família i jo discutíem la iniciativa de Facebook de permetre als usuaris de tenyir-se la foto de perfil amb la bandera francesa arran dels atemptats de París. «He estat a punt de fer-ho jo també, però després m’he dit que és pura emotivitat. Superficial», valorava ella. «Però la gent necessita fer alguna cosa, i aquesta iniciativa permet compartir un estat d’ànim», exposava jo. Però és clar… després, què?

Aquesta pregunta m’acompanya en els pocs moments que no estic absorta en les múltiples tasques de la vida diària. Com puc evitar desanimar-me i contribuir a fer un món millor?

Quan era jove, m’imaginava que la professió era el camí. Des que sóc mare, penso en una via que em semblava més banal i ara trobo molt important. «Love begins at home» deia Teresa de Calcuta (L’amor comença a casa). Si hagués estat estimat i respectat de petit, aquell jove que disparava a sang freda al Bataclan, el que matava a Beirut, haurien optat per la via assassina? Fins i tot si són persones que han sentit rebuig social, haurien optat per l’odi si a casa se’ls hagués aixoplugat? Si és cert que hi ha raons polítiques i històriques darrere, igualment, haurien optat per la violència si a casa no l’haguessin viscuda?

(AP Photo/Kin Cheung)

(AP Photo/Kin Cheung)

I mentre vaig fent-me preguntes sense sentir-me segura de la resposta, faig tot el possible perquè les meves filles se sentin estimades, dedicant-los més temps del què hauria mai imaginat; renunciant a feines o projectes per tractar d’evitar el gran drama de molts nens avui: la solitud. Tractant d’adaptar-me a les seves necessitats, dormint amb la més petita, abraçant-les sovint i obligant-me a foragitar les distraccions per viure plenament el temps amb elles.

Esforçant-me, alhora, a que aprenguin a respectar cada persona, començant per les de casa. Amb gestos tan aparentment insignificants com asseure’s amb elles una estona a jugar al Lego i dir-li a la gran: «No cal que escridassis a la petita quan et vol prendre les peces. Dóna-li un altra peça per a què hi jugui i no t’enrabiïs si al final t’agafa la teva; de seguida se’n cansarà». I a la petita: «Espera’t una estona que ara amb aquesta peça hi juga la Núria; mira, tu pots jugar amb totes aquestes». I al final, deixar-les jugar una estona soles, amb una -encara precària- harmonia entre germanes.

Precisament ahir a la nit llegia una entrevista a una experta parisenca que tracta de rehabilitar joves extremistes. Explica que el denominador comú d’aquests joves fanàtics sol ser un trauma ja infantil, i molt sovint, l’absència del pare. El nivell o rebuig socials no tenen tant a veure com el malestar psicològic, que sol venir de lluny.A banda, “la majoria d’aquests joves provenen de famílies poc religioses o atees”, explica l’especialista, Sonia Imloul. La transmissió de valors transcendents com antídot, doncs. Les converses i pregàries amb els fills al vespre també ajuden a canviar el món.

Amor i espiritualitat a casa, respecte i atenció a tota la gent a la feina i al barri, utilitzar els nostres recursos i les xarxes socials per difondre una cultura diferent; comprometre-nos molt més políticament. Vies a explorar per cadascú per construir un món millor. Altres possibilitats?