Vas venir corrents a mi, demanant-me moixaines i atenció. Et vaig agafar d’una revolada i et vaig sostenir en braços, com quan eres petita. Et vaig estrènyer fort com faig tan sovint ara amb la nostra bebè, que en veure l’escena va precipitar-se cap a nosaltres a quatre grapes, delerosa de participar també del festí. Però no li en vaig donar cap engruna, encara.

Seguia abraçant-te, i tu te n’estranyaves i, per si no havia vist la nena que ara s’alçava treballosament aferrada als meus texans, em vas dir: «L’Anna vol que l’agafis en braços».

«Ja ho sé, però ara no puc perquè et tinc a tu».

«Em tens a mi!», vas assaborir per pocs segons el plaer de l’atenció complerta de la mare. I va ser llavors, saciada d’amor, que et va sortir espontani. Vas lliscar de pressa avall pel meu cos, i li vas dir a la germana: «Anna, és el teu torn! ».