Quan el fill no va a missa o el nét no està batejat

IMG_1808.JPG

 

Aquest preciós escrit del jesuïta Jesús Renau està dedicat a tots aquells pares i avis que pateixen perquè els fills no van a missa o els néts no estan batejats…

ÀVIA ANITA

Fa poc que han tancat la porta i l’àvia Anita s’ha assegut a la seva butaca, aquella de fa ja molts anys, vella i neta. La casa ara ha quedat tranquil·la, després de tant de soroll i de les corredisses dels néts, que jugaven amunt i avall fent un concurs a veure qui era el primer que arribava. El gran silenci torna de nou i l’àvia, en aquests moments, ho agraeix. En altres moments, el silenci se li fa insuportable.

Mig endormiscada, li vénen a la memòria els records de l’Antoni, el seu home, que va morir ja fa uns quants anys. Quan ell vivia i els fills encara no havien marxat, aquella casa era plena de vida. Els fills entraven i sortien… L’Antoni, des que es va jubilar, anava cada dia a buscar el diari i el llegia de dalt a baix. Els darrers anys havia deixat de fumar, almenys en públic. Com sempre, era més aviat callat, discret… i no li agradava massa parlar de les seves coses. Ella, però, les endevinava i més o menys li seguia la pista. Els primers temps el va trobar molt a faltar. Tot havia canviat i res tornaria a ser com abans. Amb el temps aquest abans s’havia mitificat una mica.

L’àvia Anita té una preocupació. Els fills són uns bons nois, tenen un sentit de justícia molt arrelat, són amables i entre ells s’estimen, però mai van a missa i han perdut, almenys aparentment, tota relació externa amb l’Església. I això que es van educar a un col·legi religiós. L’àvia Anita es pregunta què van fer, ella i l’Antoni, malament. I no s’hi aclareix. No se li ha escapat que fins i tot alguns néts ni han estat batejats.

Àvia, vosaltres vàreu fer el que havíeu de fer. Tranquil·la. Els fills i els néts, de moment, viuen atabalats per una forma de societat que externament viu com si Déu no hi fos. Però hi és, saps, i els estima. No els deixarà pas. Està en ells i, encara que no t’ho diguin, moltes vegades el troben a faltar. Prou que Ell anirà fent camí. Són el producte d’un món capitalista, que es creu lliure i està molt lligat; però ells i molts més ja estan obrint els ulls i cercant el sentit de tot plegat. Déu els espera a qualsevol cantonada.

Anuncis

Símbols i ritus renovats

IMG_1231El mes de maig, moltes capelletes de la Verge enfilades a les façanes o recloses a la intimitat de les cases reben flors noves, perquè és el Mes de Maria. Eulàlia Mas també compra flors a la Mare de Déu, com quan era petita, però hi ha afegit un símbol nou, el d’encendre “una espelmeta”. “Sense adonar-nos-en, fem els nostres propis ritus. No m’he inventat res de nou: el mes de maig, a Maria se li resen rosaris, se li regalen roses, se li adrecen lloances”, diu l’Eulàlia. “Quan arriba la primavera, sento que em revifo. I compro flors per gaudir-les nosaltres, però alhora penso: són per a Ella. Per a mi, Maria, a banda de mare, i per tant unes entranyes que comprenen el patiment, el dolor, la pena…, és alhora una dona a qui agraden les coses boniques, i li agrada que li portis flors.”

Ser cristià, avui, pot ser molt diferent de fa unes dècades, però això no vol dir necessàriament haver de llençar a la paperera tradicions que de petits semblaven carrinclones –l’Eulàlia s’escapolia, d’adolescent, de l’avemaria resat cada dia al rebedor de casa–. Se li pot trobar un sentit nou. El marit, Josep, un dissenyador gràfic apassionat del còmic i professor universitari, quan surt al carrer obre les comportes de la memòria a una oració apresa molts anys enrere, a la infància, “amb tres ties àvies solteres, molt pies”. “La reso escapçant-la: Bendita sea la luz del día, y el señor que nos la envía. Gracias, Señor, que nos has dejado pasar la noche, nos concedas pasar el día. I després, continuo amb fragments d’altres oracions. És una pregària super rància i em fa recordar aquelles tres dones vestides de negre, amb aquells monyos sempre recollits i que eren tan amables amb mi com amargades i cansades de tantes coses… I a mi m’encanta agafar aquelles paraules cada dia i donar-los un sentit brillant, d’esperança. Com és possible que em queixi, si hi ha tants dons que m’envolten!” “La fas cada dia en sortir al carrer i, quan anem tots en cotxe, també en veu alta”, afegeix l’Eulàlia.

En ocasions, no n’hi ha prou de treure la pols a un símbol, a un ritus, i donar-li una nova capa de pintura. Cal crear-ne de nous. Sobretot, de cara als infants. És el que pensa Toni Boix: “Els símbols són fantàstics, però alguns els van usar els primers cristians i són d’aquella cultura. L’impacte de l’oli, que significava la dignitat reial, avui ja no és directe. I si necessites que t’expliquin un símbol, ja ha perdut la força.” “Un dia, a la colla de nens vam llegir el text que diu que els cristians han de ser com la sal del món. I vam improvisar un pa amb tomàquet que duia sal i un altre que no. Oi que no es pot comparar una cosa amb l’altra? Si nosaltres ens fem insípids, on trobarem allò que vivim aquí, a la colla? Un altre dia, per Quaresma, vam fer un itinerari i ens vam posar pedres a la sabata. Per simbolitzar que, de vegades, hi ha coses que no et deixen caminar bé. Ho hem de reconèixer, agafar-ho i treure-ho. Aquest sí que és un símbol immediat”, constata.

A la Pasqua familiar de Vic, també es fa un esforç per buscar símbols nous. Imma Cuscó recorda molt bé una pregària del Perdó de Divendres Sant. “Van tapar els ulls dels nens amb un antifaç negre. Els petits, de què podien demanar perdó? De coses com haver pegat a la germana, no haver fet cas dels pares… Llavors, a mesura que el mossèn els imposava les mans, van anar enganxant gomets de color groc que cobrien la negror de l’antifaç per dir que ja hi veien, perquè estaven perdonats, i sortien de la foscor cap a la llum. Doncs el Martí, el fill de set anys, de vegades em diu: mamà, ara la Meritxell, la germana, és com si tingués l’antifaç posat, perquè m’ha pegat. I responc: doncs que et demani perdó i que se’l tregui. Són petites coses que els nens van captant.”

* Fragment del llibre “Com viure Jesús en família”