Símbols i ritus renovats

IMG_1231El mes de maig, moltes capelletes de la Verge enfilades a les façanes o recloses a la intimitat de les cases reben flors noves, perquè és el Mes de Maria. Eulàlia Mas també compra flors a la Mare de Déu, com quan era petita, però hi ha afegit un símbol nou, el d’encendre “una espelmeta”. “Sense adonar-nos-en, fem els nostres propis ritus. No m’he inventat res de nou: el mes de maig, a Maria se li resen rosaris, se li regalen roses, se li adrecen lloances”, diu l’Eulàlia. “Quan arriba la primavera, sento que em revifo. I compro flors per gaudir-les nosaltres, però alhora penso: són per a Ella. Per a mi, Maria, a banda de mare, i per tant unes entranyes que comprenen el patiment, el dolor, la pena…, és alhora una dona a qui agraden les coses boniques, i li agrada que li portis flors.”

Ser cristià, avui, pot ser molt diferent de fa unes dècades, però això no vol dir necessàriament haver de llençar a la paperera tradicions que de petits semblaven carrinclones –l’Eulàlia s’escapolia, d’adolescent, de l’avemaria resat cada dia al rebedor de casa–. Se li pot trobar un sentit nou. El marit, Josep, un dissenyador gràfic apassionat del còmic i professor universitari, quan surt al carrer obre les comportes de la memòria a una oració apresa molts anys enrere, a la infància, “amb tres ties àvies solteres, molt pies”. “La reso escapçant-la: Bendita sea la luz del día, y el señor que nos la envía. Gracias, Señor, que nos has dejado pasar la noche, nos concedas pasar el día. I després, continuo amb fragments d’altres oracions. És una pregària super rància i em fa recordar aquelles tres dones vestides de negre, amb aquells monyos sempre recollits i que eren tan amables amb mi com amargades i cansades de tantes coses… I a mi m’encanta agafar aquelles paraules cada dia i donar-los un sentit brillant, d’esperança. Com és possible que em queixi, si hi ha tants dons que m’envolten!” “La fas cada dia en sortir al carrer i, quan anem tots en cotxe, també en veu alta”, afegeix l’Eulàlia.

En ocasions, no n’hi ha prou de treure la pols a un símbol, a un ritus, i donar-li una nova capa de pintura. Cal crear-ne de nous. Sobretot, de cara als infants. És el que pensa Toni Boix: “Els símbols són fantàstics, però alguns els van usar els primers cristians i són d’aquella cultura. L’impacte de l’oli, que significava la dignitat reial, avui ja no és directe. I si necessites que t’expliquin un símbol, ja ha perdut la força.” “Un dia, a la colla de nens vam llegir el text que diu que els cristians han de ser com la sal del món. I vam improvisar un pa amb tomàquet que duia sal i un altre que no. Oi que no es pot comparar una cosa amb l’altra? Si nosaltres ens fem insípids, on trobarem allò que vivim aquí, a la colla? Un altre dia, per Quaresma, vam fer un itinerari i ens vam posar pedres a la sabata. Per simbolitzar que, de vegades, hi ha coses que no et deixen caminar bé. Ho hem de reconèixer, agafar-ho i treure-ho. Aquest sí que és un símbol immediat”, constata.

A la Pasqua familiar de Vic, també es fa un esforç per buscar símbols nous. Imma Cuscó recorda molt bé una pregària del Perdó de Divendres Sant. “Van tapar els ulls dels nens amb un antifaç negre. Els petits, de què podien demanar perdó? De coses com haver pegat a la germana, no haver fet cas dels pares… Llavors, a mesura que el mossèn els imposava les mans, van anar enganxant gomets de color groc que cobrien la negror de l’antifaç per dir que ja hi veien, perquè estaven perdonats, i sortien de la foscor cap a la llum. Doncs el Martí, el fill de set anys, de vegades em diu: mamà, ara la Meritxell, la germana, és com si tingués l’antifaç posat, perquè m’ha pegat. I responc: doncs que et demani perdó i que se’l tregui. Són petites coses que els nens van captant.”

* Fragment del llibre “Com viure Jesús en família”

El text de Francesc sobre la família, en 100 cites

El portal “Catalunya Religió” ofereix un resum en 100 cites de “Amoris laetitia”, el text del papa Francesc sobre la família que tanca la reflexió engegada per ell mateix els darrers dos anys entre els bisbes i l’Església a tot el món.

Podeu llegir el resum aquí

160409 cites Amoris laetitia

Francesc convida l’Església a «integrar» «tots» els divorciats

El papa publica “Amoris laetitia”, l’exhortació sobre la Família, en què demana acollir qui no compleix amb l’ideal cristià, i evita condemnar la homosexualitat. Vet aquí l’article escrit per al diari ARA

Ja n’hi ha prou de condemnar les persones que no compleixen amb «l’ideal» de família cristiana; cal procurar integrar i acollir «tothom» en la vida de l’Església catòlica. El papa Francesc clou així, amb l’exhortació apostòlica «Amoris laetitia», (L’alegria de l’amor), la reflexió sobre la família que va obrir ell mateix convocant els bisbes de tot el món a dos sínodes a Roma, el 2014 i 2015.

El text, publicat avui, és una crida a l’amor basat en la tendresa, la fidelitat, el compromís i el respecte a la llibertat de l’altre, i no en l’ànsia de domini sobre la parella o els fills. El Papa hi fa autocrítica i lamenta que de vegades s’hagi reduït el matrimoni cristià «al deure de la procreació», sense exaltar-ne la bellesa i fins i tot, el valor místic. L’Església, diu, ha de presentar el matrimoni «com una gràcia» i no «com un pes». I ha de «formar» consciències, però després ha de permetre que cadascú assumeixi la responsabilitat de la pròpia vida.

Francesc va més enllà del document que van aprovar els bisbes a Roma l’octubre passat. El Sínode de la Família va obrir la porta a la comunió dels divorciats tornats a casar, però de manera tímida i interpretable. El papa argentí ara estableix que s’ha acabat el temps de «condemnar per sempre» els divorciats. Al contrari, cal «acompanyar-los» per tal que puguin avançar cap a la comunió plena amb l’Església. Això inclou poder participar dels sagraments, però no a la lleugera ni de manera automàtica, sinó després d’un «itinerari» en què els divorciats han de fer «examen de consciència» amb ajut eclesial, comprometre’s amb els valors de l’Evangeli, el llibre sagrat dels catòlics i, cas per cas, junts, «discernir» com avançar en la participació dins la comunitat catòlica.

160408 Encíclica

Francesc renuncia a establir una norma sobre com acollir les famílies diferents de la «ideal», perquè afirma «no tot és blanc o negre» i «no hi ha receptes senzilles». A més, no tot s’ha de decidir des de Roma. El Papa dóna marge d’interpretació a cada Església local.

Especifica, però, que un segon matrimoni pot ser acceptat perquè «no tots els que viuen en situació tinguda per irregular viuen en pecat mortal». Francesc critica els catòlics més rígids, encara molt influents. Cal evitar aplicar «lleis morals» com si fossin «roques contra la vida de les persones», escriu, perquè «el criteri» per aplicar una norma segons la doctrina cristiana és sempre «la misericòrdia». Cal tenir en compte «els atenuants» d’un divorci i entendre que «l’Eucaristia no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles», i «el confessionari no ha de ser una sala de tortures, sinó el lloc de la misericòrdia del Senyor».

Francesc, amb tot, reitera que l’Església ha de promoure el matrimoni cristià, «amb un esforç pastoral per a prevenir les ruptures», que són «un mal». Ara bé, si el divorci es produeix, l’Església ha de seguir sent «un far». Ha de convidar els divorciats a evitar «que els fills carreguin el pes de la separació», i promoure «que creixin escoltant que la mamà parla bé del papà, encara que no estiguin junts, i que el papà parla bé de la mamà».

El Papa es deté breument sobre l’homosexualitat, molt controvertida entre els bisbes. Reitera que «tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar tot signe de discriminació injusta», i evita jutjar l’amor gai. L’Església ha «d’acompanyar respectuosament» les famílies que tenen un fill homosexual, per tal que aquest «pugui comptar amb l’ajut necessari per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu a la seva vida». No exclou, per tant, que Déu accepti aquesta orientació sexual.

Francesc escriu, a banda, que la unió entre gais «no pot equiparar-se al matrimoni» però afegeix el matís que allò que cal rebutjar són les equiparacions «simplistes».

Alhora, a l’Alegria de l’Amor, el Papa diu: «S’ha d’integrar tothom», i «no només els divorciats tornats a casar» sinó a «tots, en qualsevol situació en que es trobin».

Francesc clou l’Encíclica parlant de mística. La família pot arribar a ser, escriu, «un veritable camí de santificació en la vida diària i de creixement místic, un mitjà per la unió íntima amb Déu». El conjugue ja no «pretén que l’altre saciï completament les seves necessitats», actitud que sovint acaba en divorci, però sí somnia «a construir un món on ningú se senti ja sol».

UN TEXT QUE TRENCA ESTEREOTIPS CATÒLICS

L’ideal cristià
El matrimoni cristià «es realitza plenament en la unió entre un home i una dona, que es donen recíprocament en un amor exclusiu i en lliure fidelitat, fins a la mort, i s’obren a la comunicació de la vida». Però «altres formes d’unió» realitzen aquest ideal «de manera parcial».

Acollir el divorciat
El divorci «és un mal», i cal treballar per evitar ruptures, però «a les persones divorciades és important fer-les sentir que són part de l’Església, que no estan excomunicades». «Es tracta d’integrar tothom», «ningú pot ser condemnat per sempre». Cal un discerniment cas per cas.

Unió gai
La unió entre gais «no pot equiparar-se al matrimoni» de manera «simplista». L’homosexual ha de ser «acollit amb respecte», «evitant tota discriminació», i ha de comptar amb l’ajut de l’Església «per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu a la seva vida».

Amor conjugal
L’amor cristià ha de ser pacient, servicial. L’espòs no té enveja, no obra amb duresa, no busca el propi interès, no s’irrita, tot ho disculpa. Tot ho suporta -el que no vol dir tolerar maltractes-. És una donació lliure d’un mateix que madura i creix amb el temps i amb diàleg.

El fill, un do
El fill «no és un dret» dels pares sinó un do: no se’l pot engendrar «de qualsevol manera». No a l’avortament perquè el nen «no pot ser objecte de domini d’un altre ser humà». Ell fill «no és propietat de la família; té un camí propi» i se l’ha d’educar amb respecte i amor.

Mística familiar
La família és «un camí de santificació i de creixement místic, un mitjà per a la unió íntima amb Déu». La família idealment prega junta i no es tanca en ella mateixa, «acull i surt cap als altres, els pobres i abandonats». Es «una cèl·lula vital per a transformar el món».

L’encíclica franciscana del Papa, per a joves

IMG_0843La meravellosa encíclica, en el més pur estil franciscà, del papa Francesc, Laudatio Sii, és un text cabdal que hauríem d’incorporar a la nostra vida quotidiana tant els catòlics com totes les persones que comencen a entendre que salvar el planeta també depèn del que fem cada dia cadascun de nosaltres.

El salesià català Francesc Riu ha tingut, com admet ell mateix, la gosadia d’adaptar per primera vegada un text papal a un llenguatge juvenil. Al seu blog a Catalunya Religió, explica que va voler respondre a aquest repte: Com aconseguir que una encíclica el contingut de la qual interessa tothom sigui de fàcil lectura i comprensió per part dels joves, creients i no creients? ¿Seria possible adequar el llenguatge de tal manera que suscités d’interès dels joves i els invités a fet objecte de debat les idees que s’hi exposen?

El resultat és a punt d’entrar a les llibreries, en català i castellà, publicat per Edebé. El títol: Carta del PAPA FRANCESC — ECOLOGIA INTEGRAL. LECTURA de l’encíclica Laudato si’ amb JOVES.

—–

Més informació, aquí:http://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/implicant-joves-amb-laudato-si

 

La importància del pare -Francesc

Recupero una audiència general magistral del papa Francesc, sobre el paper del pare

Audiencia general: La responsabilidad del padre y el sentimiento de orfandad de los hijos

Ciudad del Vaticano, 28 de enero 2015 (VIS).-El Papa Francisco -retomando el tema de la familia- dedicó la catequesis de la audiencia general de los miércoles a la figura del padre. ”Una palabra más que ninguna otra significativa para nosotros, los cristianos, porque es el nombre con el cual Jesús nos enseñó a llamar a Dios”, dijo el Santo Padre a los miles de fieles reunidos en el Aula Pablo VI.

”Padre es una palabra universal, conocida por todos. Indica una relación fundamental cuya realidad es tan antigua como la historia del hombre -prosiguió- Sin embargo, en nuestros días, se ha llegado a hablar de una sociedad sin padres. En otros términos, en particular en la cultura occidental, la figura del padre, simbólicamente, estaría ausente, como desvanecida”.

”En un primer momento este dato se percibió como una liberación -explicó Francisco- , liberación del padre-patrón, del padre como representante de la ley que se impone desde fuera, del padre como censor de la felicidad de los hijos y como obstáculo a la emancipación y autonomía de los jóvenes. En efecto en el pasado en algunas casas reinaba el autoritarismo, en algunos casos incluso la vejación: padres que trataban a sus hijos como si fueran sus siervos, sin respetar las exigencias personales de su crecimiento; padres que no les ayudaban a emprender su camino con libertad, a asumir sus responsabilidades para construir su futuro y el de la sociedad”.

”Y como sucede a menudo, hemos pasado de un extremo a otro. El problema de nuestros días -observó el Papa- ya no es tanto la presencia invasora de los padres, sino su ausencia…Los padres están tan concentrados a veces sobre sí mismos, sobre su trabajo y su realización individual que se olvidan hasta de la familia. Y dejan solos a los niños y a los jóvenes….Ahora, en este camino común de reflexión sobre la familia quisiera decir a todas las comunidades cristianas que tenemos que estar más atentos: la ausencia de la figura paterna en la vida de los pequeños y los jóvenes causa lagunas y heridas que pueden llegar a ser muy graves. Y, efectivamente, las desviaciones de los niños y los adolescentes pueden, en buena parte, reconducirse a esta ausencia, a la carencia de ejemplos y guias en la vida de todos los días, a la falta de cercanía, a la falta de amor de sus padres”.

”El sentimiento de orfandad que viven hoy muchos jóvenes es más profundo de lo que pensamos. Se sienten huérfanos en la familia porque a menudo los papás están ausentes, incluso físicamente, de casa, pero sobre todo porque cuando están en ella no se portan como padres, no hablan con sus hijos… no les dan con su ejemplo acompañado por sus palabras, esos principios, esos valores, esas normas de vida que necesitan tanto como el pan… Algunas veces parece que los padres no sepan muy bien cual es su sitio en la familia y cómo educar a sus hijos. Y, entonces, ante la duda, se abstienen, se retiran y descuidan su responsabilidad, refugiándose a veces en una improbable relación ”de igual a igual” con sus hijos”.

Pero también la comunidad civil, con sus instituciones ”tiene una cierta responsabilidad -podríamos decir paterna- con los jóvenes, una responsabilidad que a veces descuida o ejerce mal, dejándolos también huérfanos sin proponerles una perspectiva verdadera. Así, los jóvenes se convierten en huérfanos de caminos seguros que recorrer, huérfanos de maestros de los que fiarse, húerfanos de ideales que calienten el corazón, de valores y de esperanzas que los sostengan. Los llenan, en cambio, de ídolos pero les roban el corazón; les empujan a soñar con diversiones y placeres, pero no les dan trabajo; se les ilude con el dios-dinero, negándoles la riqueza verdadera”.

”Por eso, nos hará bien a todos, padres e hijos, volver a escuchar la promesa que Jesús hizo a sus discípulos: ”No os dejaré huérfanos”. El es, efectivamente, el Camino que recorrer, el Maestro que escuchar, la Esperanza de que el mundo puede cambiar, de que el amor vence al odio, de que puede haber un futuro de fraternidad y esperanza para todos”, concluyó Francisco advirtiendo que si esta vez había abordado sólo los aspectos más criticables de la figura del padre en la próxima catequesis hablaría de la belleza de la paternidad. ”Por eso -dijo- he elegido empezar por la oscuridad para llegar a la luz.¡Que el Señor nos ayude a entender bien estas cosas¡”.