Arxiu de la categoria: Pares

Francesc convida l’Església a «integrar» «tots» els divorciats

Publicat el per
Respon

El papa publica “Amoris laetitia”, l’exhortació sobre la Família, en què demana acollir qui no compleix amb l’ideal cristià, i evita condemnar la homosexualitat. Vet aquí l’article escrit per al diari ARA

Ja n’hi ha prou de condemnar les persones que no compleixen amb «l’ideal» de família cristiana; cal procurar integrar i acollir «tothom» en la vida de l’Església catòlica. El papa Francesc clou així, amb l’exhortació apostòlica «Amoris laetitia», (L’alegria de l’amor), la reflexió sobre la família que va obrir ell mateix convocant els bisbes de tot el món a dos sínodes a Roma, el 2014 i 2015.

El text, publicat avui, és una crida a l’amor basat en la tendresa, la fidelitat, el compromís i el respecte a la llibertat de l’altre, i no en l’ànsia de domini sobre la parella o els fills. El Papa hi fa autocrítica i lamenta que de vegades s’hagi reduït el matrimoni cristià «al deure de la procreació», sense exaltar-ne la bellesa i fins i tot, el valor místic. L’Església, diu, ha de presentar el matrimoni «com una gràcia» i no «com un pes». I ha de «formar» consciències, però després ha de permetre que cadascú assumeixi la responsabilitat de la pròpia vida.

Francesc va més enllà del document que van aprovar els bisbes a Roma l’octubre passat. El Sínode de la Família va obrir la porta a la comunió dels divorciats tornats a casar, però de manera tímida i interpretable. El papa argentí ara estableix que s’ha acabat el temps de «condemnar per sempre» els divorciats. Al contrari, cal «acompanyar-los» per tal que puguin avançar cap a la comunió plena amb l’Església. Això inclou poder participar dels sagraments, però no a la lleugera ni de manera automàtica, sinó després d’un «itinerari» en què els divorciats han de fer «examen de consciència» amb ajut eclesial, comprometre’s amb els valors de l’Evangeli, el llibre sagrat dels catòlics i, cas per cas, junts, «discernir» com avançar en la participació dins la comunitat catòlica.

160408 Encíclica

Francesc renuncia a establir una norma sobre com acollir les famílies diferents de la «ideal», perquè afirma «no tot és blanc o negre» i «no hi ha receptes senzilles». A més, no tot s’ha de decidir des de Roma. El Papa dóna marge d’interpretació a cada Església local.

Especifica, però, que un segon matrimoni pot ser acceptat perquè «no tots els que viuen en situació tinguda per irregular viuen en pecat mortal». Francesc critica els catòlics més rígids, encara molt influents. Cal evitar aplicar «lleis morals» com si fossin «roques contra la vida de les persones», escriu, perquè «el criteri» per aplicar una norma segons la doctrina cristiana és sempre «la misericòrdia». Cal tenir en compte «els atenuants» d’un divorci i entendre que «l’Eucaristia no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles», i «el confessionari no ha de ser una sala de tortures, sinó el lloc de la misericòrdia del Senyor».

Francesc, amb tot, reitera que l’Església ha de promoure el matrimoni cristià, «amb un esforç pastoral per a prevenir les ruptures», que són «un mal». Ara bé, si el divorci es produeix, l’Església ha de seguir sent «un far». Ha de convidar els divorciats a evitar «que els fills carreguin el pes de la separació», i promoure «que creixin escoltant que la mamà parla bé del papà, encara que no estiguin junts, i que el papà parla bé de la mamà».

El Papa es deté breument sobre l’homosexualitat, molt controvertida entre els bisbes. Reitera que «tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar tot signe de discriminació injusta», i evita jutjar l’amor gai. L’Església ha «d’acompanyar respectuosament» les famílies que tenen un fill homosexual, per tal que aquest «pugui comptar amb l’ajut necessari per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu a la seva vida». No exclou, per tant, que Déu accepti aquesta orientació sexual.

Francesc escriu, a banda, que la unió entre gais «no pot equiparar-se al matrimoni» però afegeix el matís que allò que cal rebutjar són les equiparacions «simplistes».

Alhora, a l’Alegria de l’Amor, el Papa diu: «S’ha d’integrar tothom», i «no només els divorciats tornats a casar» sinó a «tots, en qualsevol situació en que es trobin».

Francesc clou l’Encíclica parlant de mística. La família pot arribar a ser, escriu, «un veritable camí de santificació en la vida diària i de creixement místic, un mitjà per la unió íntima amb Déu». El conjugue ja no «pretén que l’altre saciï completament les seves necessitats», actitud que sovint acaba en divorci, però sí somnia «a construir un món on ningú se senti ja sol».

UN TEXT QUE TRENCA ESTEREOTIPS CATÒLICS

L’ideal cristià
El matrimoni cristià «es realitza plenament en la unió entre un home i una dona, que es donen recíprocament en un amor exclusiu i en lliure fidelitat, fins a la mort, i s’obren a la comunicació de la vida». Però «altres formes d’unió» realitzen aquest ideal «de manera parcial».

Acollir el divorciat
El divorci «és un mal», i cal treballar per evitar ruptures, però «a les persones divorciades és important fer-les sentir que són part de l’Església, que no estan excomunicades». «Es tracta d’integrar tothom», «ningú pot ser condemnat per sempre». Cal un discerniment cas per cas.

Unió gai
La unió entre gais «no pot equiparar-se al matrimoni» de manera «simplista». L’homosexual ha de ser «acollit amb respecte», «evitant tota discriminació», i ha de comptar amb l’ajut de l’Església «per a comprendre i realitzar plenament la voluntat de Déu a la seva vida».

Amor conjugal
L’amor cristià ha de ser pacient, servicial. L’espòs no té enveja, no obra amb duresa, no busca el propi interès, no s’irrita, tot ho disculpa. Tot ho suporta -el que no vol dir tolerar maltractes-. És una donació lliure d’un mateix que madura i creix amb el temps i amb diàleg.

El fill, un do
El fill «no és un dret» dels pares sinó un do: no se’l pot engendrar «de qualsevol manera». No a l’avortament perquè el nen «no pot ser objecte de domini d’un altre ser humà». Ell fill «no és propietat de la família; té un camí propi» i se l’ha d’educar amb respecte i amor.

Mística familiar
La família és «un camí de santificació i de creixement místic, un mitjà per a la unió íntima amb Déu». La família idealment prega junta i no es tanca en ella mateixa, «acull i surt cap als altres, els pobres i abandonats». Es «una cèl·lula vital per a transformar el món».

La importància del pare -Francesc

Publicat el per
Respon

Recupero una audiència general magistral del papa Francesc, sobre el paper del pare

Audiencia general: La responsabilidad del padre y el sentimiento de orfandad de los hijos

Ciudad del Vaticano, 28 de enero 2015 (VIS).-El Papa Francisco -retomando el tema de la familia- dedicó la catequesis de la audiencia general de los miércoles a la figura del padre. ”Una palabra más que ninguna otra significativa para nosotros, los cristianos, porque es el nombre con el cual Jesús nos enseñó a llamar a Dios”, dijo el Santo Padre a los miles de fieles reunidos en el Aula Pablo VI.

”Padre es una palabra universal, conocida por todos. Indica una relación fundamental cuya realidad es tan antigua como la historia del hombre -prosiguió- Sin embargo, en nuestros días, se ha llegado a hablar de una sociedad sin padres. En otros términos, en particular en la cultura occidental, la figura del padre, simbólicamente, estaría ausente, como desvanecida”.

”En un primer momento este dato se percibió como una liberación -explicó Francisco- , liberación del padre-patrón, del padre como representante de la ley que se impone desde fuera, del padre como censor de la felicidad de los hijos y como obstáculo a la emancipación y autonomía de los jóvenes. En efecto en el pasado en algunas casas reinaba el autoritarismo, en algunos casos incluso la vejación: padres que trataban a sus hijos como si fueran sus siervos, sin respetar las exigencias personales de su crecimiento; padres que no les ayudaban a emprender su camino con libertad, a asumir sus responsabilidades para construir su futuro y el de la sociedad”.

”Y como sucede a menudo, hemos pasado de un extremo a otro. El problema de nuestros días -observó el Papa- ya no es tanto la presencia invasora de los padres, sino su ausencia…Los padres están tan concentrados a veces sobre sí mismos, sobre su trabajo y su realización individual que se olvidan hasta de la familia. Y dejan solos a los niños y a los jóvenes….Ahora, en este camino común de reflexión sobre la familia quisiera decir a todas las comunidades cristianas que tenemos que estar más atentos: la ausencia de la figura paterna en la vida de los pequeños y los jóvenes causa lagunas y heridas que pueden llegar a ser muy graves. Y, efectivamente, las desviaciones de los niños y los adolescentes pueden, en buena parte, reconducirse a esta ausencia, a la carencia de ejemplos y guias en la vida de todos los días, a la falta de cercanía, a la falta de amor de sus padres”.

”El sentimiento de orfandad que viven hoy muchos jóvenes es más profundo de lo que pensamos. Se sienten huérfanos en la familia porque a menudo los papás están ausentes, incluso físicamente, de casa, pero sobre todo porque cuando están en ella no se portan como padres, no hablan con sus hijos… no les dan con su ejemplo acompañado por sus palabras, esos principios, esos valores, esas normas de vida que necesitan tanto como el pan… Algunas veces parece que los padres no sepan muy bien cual es su sitio en la familia y cómo educar a sus hijos. Y, entonces, ante la duda, se abstienen, se retiran y descuidan su responsabilidad, refugiándose a veces en una improbable relación ”de igual a igual” con sus hijos”.

Pero también la comunidad civil, con sus instituciones ”tiene una cierta responsabilidad -podríamos decir paterna- con los jóvenes, una responsabilidad que a veces descuida o ejerce mal, dejándolos también huérfanos sin proponerles una perspectiva verdadera. Así, los jóvenes se convierten en huérfanos de caminos seguros que recorrer, huérfanos de maestros de los que fiarse, húerfanos de ideales que calienten el corazón, de valores y de esperanzas que los sostengan. Los llenan, en cambio, de ídolos pero les roban el corazón; les empujan a soñar con diversiones y placeres, pero no les dan trabajo; se les ilude con el dios-dinero, negándoles la riqueza verdadera”.

”Por eso, nos hará bien a todos, padres e hijos, volver a escuchar la promesa que Jesús hizo a sus discípulos: ”No os dejaré huérfanos”. El es, efectivamente, el Camino que recorrer, el Maestro que escuchar, la Esperanza de que el mundo puede cambiar, de que el amor vence al odio, de que puede haber un futuro de fraternidad y esperanza para todos”, concluyó Francisco advirtiendo que si esta vez había abordado sólo los aspectos más criticables de la figura del padre en la próxima catequesis hablaría de la belleza de la paternidad. ”Por eso -dijo- he elegido empezar por la oscuridad para llegar a la luz.¡Que el Señor nos ayude a entender bien estas cosas¡”.

Bon Any de jocs amb els teus petits

Publicat el per
Respon

Un virus que ha afectat ferotgement pares i fills durant una setmana, i el viatge per a veure la resta de la família ens ha impedit d’actualitzar aquest bloc durant les festes. Voldria, però, donar la benvinguda al Nou Any amb els millors desitjos per al 2016. El papa Francesc, a la darrera audiència de l’any, ha dit: “Sabem poc de Jesús nen, però podem aprendre molt d’Ell si mirem la vida dels nens”. “Ell vol estar als nostres braços, desitja que en tinguem cura, i poder fixar la seva mirada en la nostra”. “Els nens, a més, adoren jugar”. “Hem d’abandonar la nostra pretesa d’autonomia per acollir la veritable forma de llibertat, que consisteix a conèixer qui tenim davant i servir-lo”.

Que tinguem, doncs, un any amb moltes ocasions per agenollar-nos a l’alçada de nadons, nens i adolescents per jugar amb ells de la manera que més desitgen! Molts jocs i molta tendresa i tota l’atenció cap els nens aquest 2016!

 

«Què, tindràs més fills?».

Publicat el per
Respon

Entre les mares del parvulari circula sovint la pregunta: «què, tindràs més fills?». Les que en tenen un, solen respondre: «No, m’ha portat tanta feina el primer, que no em veig amb cor de tornar a començar amb bolquers i nits sense dormir», o «M’agradaria, però no sé si m’ho puc permetre, per la feina, per l’edat, perquè ja ho he provat i no ha sortit bé…». Les de dos fills sembla que li han agafat el gust a l’enrenou a casa, perquè sospiren quasi sempre per un tercer encara que ho vegin irrealitzable: «Ai, m’encantaria, però el meu marit em treu de casa com em torni a quedar embarassada!». A les escadusseres mares de tres, ja no se’ls sol fer la pregunta, però sembla que com més va, la maternitat més«enganxa»; hi ha una mare que, quan em veu, ve corrents a acariciar el meu bebè, tot i que de fills ja en té cinc, i els dos darrers són una bessonada que li va venir de sorpresa…

IMG_5287

Encuriosida, he anat a veure què n’han dit els bisbes catòlics al Sínode de la Família celebrat l’octubre a Roma. Al paràgraf 63, defensen que decidir el nombre de fills és prerrogativa de cada família, com no podia ser d’altra manera; hi entren en joc, teològicament, els conceptes dels pares com ajudants de Déu en la creació, així com la consciència personal.

El text ajuda a interpretar millor el que possiblement volia dir el papa Francesc de retorn del viatge a Filipines i Sri Lanka el passat gener, quan molts diaris van publicar que havia propugnat tenir “tres fills” com a ideal. En llegir aquelles cròniques descontextualitzades, molts lectors que tenen menys fills es van sentir, com a mínim, molt sorpresos (jo mateixa);  els que en tenen més, es van sentir ferits per l’al·lusió a no procrear com a “conills”.

I és que en molts casos no se’ls explicava tota la història (no culpo del tot els meus col·legues, el periodisme passa per títols i notícies sovint massa curtes, i es treballa amb celeritat i sovint, precarietat). El Papa venia d’explicar que li semblava irresponsable una dona que, amb set cesàries, estava embarassada per vuitè cop, amb el risc de deixar òrfana tota la canalla. Podria semblar que volia trobar un punt mig entre la baixa natalitat a Occident i qui pensa que Déu demana una disponibilitat procreativa sense límits, sense comptar amb la il·lusió i circumstàncies de qui ha d’acollir el fill.

Però ni tan sols és això, tot i que li venia bé. Francesc va parlar de tres fills només perquè és el nombre que li va plantejar el periodista que li feia la pregunta, però parlava de manera teòrica: «Quan es baixa de tres fills, passa allò que em diuen que podria passar a Itàlia, que al 2024 no hi haurà diners per a pagar els jubilats». Però de seguida afegeix:«Una senyora esperava el vuitè fill després d’haver-ne donat llum a set mitjançant cesària: això és una irresponsabilitat. “No, jo confio en Déu”. “Però mira, Déu et dóna els mitjans: sigues responsable”. Alguns creuen, perdoneu-me l’expressió, que per ser bons catòlics hem de ser com a conills. No. Paternitat responsable»

Els bisbes, a Roma, han dit: «Els conjugues s’obriran a la vida havent-se format un recte judici: tenint en compte sigui el propi bé personal que aquell dels fills», «valorant les condicions sigui materials que espirituals de la seva època i estat de vida; i tenint compte del bé de la comunitat familiar, de la societat temporal i de la mateixa Església». «El camí correcte per a la planificació familiar és el d’un diàleg consensual entre els esposos, del respecte dels temps i de la consideració de la dignitat del partner (l’altra persona de la parella)».

La crida de l’Església de Francesc a «donar la vida» no significa, doncs, renunciar a intentar evitar un nou embaràs quan s’arriba al nombre de fills volgut, sinó que és una invitació a plantejar-se de manera responsable la millor forma de lligar els desitjos íntims amb la complexa realitat de la vida de cada família.

Qui ho hauria dit, sospito que el discret paràgraf 63 em tornarà a voltar pel cap quan m’enfili dalt d’una cadira per decidir què n’hem de fer de la robeta de nen de dalt de l’armari; si la donem ja o la guardem un any més…