Participar a la consulta del Papa sobre la família

El Papa convoca el proper octubre, del dia 4 al 25, el segon Sínode dedicat a la família. Aquest cop, hauria de ser el definitiu, aquell que marcarà la postura oficial de l’Església en  temes com l’acolliment dels divorciats tornats a casar, els homosexuals, la pastoral cap a nens i joves…

Altre cop, Francesc demana que en la preparació del Sínode s’hi impliquin no només els bisbes, sinó també tots els fidels, capellans, religiosos o laics, i per això demana que es distribueixin a totes les parròquies una sèrie de preguntes sobre com l’Església hauria d’enfocar l’atenció a les famílies.

El secretari del Sínode, el cardenal Lorenzo Baldisseri, ha escrit una carta a totes les conferències episcopals on els dóna carta blanca per organitzar-se com vulguin, però demana que sigui com sigui, per a confeccionar el seu document “hi impliquin tots els components de les esglésies particulars i institucions acadèmiques, organitzacions, agregacions laiques i altres instàncies eclesials, amb l’objectiu de promoure una àmplia consulta a tot el Poble de Déu sobre la família”.

Un cop acabada la consulta, cada Conferència “haurà d’enviar a la Secretaria General del Sínode una síntesi dels resultats després de Pasqua, com a molt tard el 15 d’abril de 2015”.

Acaba urgint les Conferències “a difondre immediatament les preguntes a les diòcesis, convidant-les a difondre-les capil·larment als deganats i parròquies per tal d’obtenir l’aportació de tot el Poble de Déu”.

A banda, convida les diferents instàncies eclesials a promoure pregàries pel Sínode i en especial, a la pregària del Sant Pare pel Sínode de la Família que es troba a la pàgina web del Vaticà.

És una ocasió d’or per a tots nosaltres per a dir-hi la nostra, després d’una profunda reflexió alimentada per la pregària individual i en comunitat, per tal que l’Església pugui enriquir-se amb les diferents sensibilitats. Perquè els bisbes que hauran de prendre decisions tinguin en compte les postures que els fidels entenen, arran de la pregària, com les més ajustades a la voluntat de Déu, a l’esperit de l’Evangeli.

Falta, doncs, que tots els qui se sentin interpel·lats, s’informin a la parròquia sobre la manera de participar, ja que, en l’anterior convocatòria, no sempre va circular prou bé la informació. En cas necessari, sempre es pot recórrer al bisbat o a les organitzacions laicals que ofereixen directament la possibilitat de contribuir-hi. En l’anterior convocatòria, per exemple, Església Plural va convocar una consulta via internet.

Ara que venen les festes, potser és el moment de trobar l’ocasió per a reflexionar-hi i participar-hi. O bé tot just després. Els bisbats tenen, en realitat, poquíssim temps per a rebre les aportacions dels fidels. Si el 15 d’abril la Conferència Episcopal ja ha d’haver fet el seu propi resum partint dels bisbats, que al seu torn hauran hagut de treballar en la infinitat de qüestionaris que els hauran arribat, vol dir que les famílies hauríem d’enviar les nostres aportacions, com a molt tard, el mes de febrer. En algunes diòcesis, com la de Barcelona, el 15 de març.

Si un nen plora, no se l’ha de fer fora de l’església, diu Francesc

{}

Francesc durant la visita a la parròquia de San Giuseppe all’Aurelio. Foto: Repubblica

Una revolució per als pares que entren a l’església amb nens, quasi amb sentiment de culpa. Estan avesats a rebre mirades de reprovació si el nen fa alguna exclamació en veu alta, o si s’aixeca del banc quan tothom seu. I si es posa a plorar, surten disparats cap a la porta del temple, amb cap cot i caminant tan de pressa com els és possible.

Fins i tot si renuncien a la missa i entren a l’església fora d’hores, sempre hi haurà algú que criticarà que el nen pugi a l’altar per admirar una estàtua o unes flors, que circuli lliurement topant sense voler amb algun banc, o que faci alguna exclamació massa entusiasta.

Recordo molt bé una de les ocasions en què la meva filla i jo vam ser blanc d’ires. La nena, llavors de dos anys, estava entusiasmada d’haver entrat uns minuts al temple, on hi havia només un parell de persones. En creuar la porta, va fer senyal de posar-se un dit a la boca per assenyalar que calia parlar fluixet. Un cop dins, va mirar Jesús a la creu i va exclamar, amb veu més alta, que aquell era “el Jesús de la festa”, perquè li havia parlat de la Pasqua. Va voler encendre-hi una espelma i em va reclamar la moneda més gran. Llavors va entrebancar-se amb un banc amb el conseqüent estrèpit. Una senyora que passejava pel temple es va precipitar cap a mi per renyar-me.

Li vaig replicar: “Vaja, no deia Jesús: deixeu que els nens vinguin a mi? Aquí també és casa seva. Ella ja mira de parlar fluixet i de no fer soroll, però no deixa de ser una nena. Després ens queixarem quan no hi hagi gent jove a missa. Miri ara on és la nena: s’ha agenollat al banc davant l’estàtua de la Verge Maria, com veu que fem altres persones i jo, i se la mira; que no és preciós?”.

Ara, si em tornés a passar, quasi li podria repartir a l’escandalitzada senyora una còpia del diari La Repubblica que informa de les meravelloses paraules del papa Francesc aquest diumenge 14 de desembre de 2014 mentre parlava amb famílies de nens acabats de batejar, a la parròquia de San Giuseppe all’Aurelio, a Roma.

Ha recordat les paraules de Jesús: “Deixeu que els nens vinguin a mi”. “El seu plor és la millor predicació”.

“Els nens ploren, fan soroll, van d’un cantó a l’altre. Però em molesta molt quan, a l’església, un nen plora i hi ha qui diu que ha de marxar fora. El plor del nen és la veu de Déu: mai se l’ha de fer fora de l’Església”.

La nena que va donar vida al pessebre

131215 Betlem Treviso Chiostro S Francesco

Chiostro San Francesco, Treviso. Autor: Sibillino

M’havia enfilat escales amunt per aferrar la bosseta amb el pessebre nou, comprat l’any anterior a la Fira de Santa Llúcia: una Sagrada Família amb bou i mula -tot i que el papa anterior es molestés en especificar que a l’estable de Betlem les manyagues bèsties no hi van treure el cap-; tres conillets igualment mansos, uns pastors amb bens, una rentadora, una fornera, l’Àngel i els tres reis savis dalt dels camells. Unes figuretes de plàstic acolorit, distants de la senzillesa despullada de les Nativitats d’argila que havíem col·locat cada any, però l’austeritat del Naixement està garantida: una caixa de sabates que folrarem amb paper d’embalar i potser pintarem serà la caseta que acollirà Mare i Fill,  l’embolcall d’alumini d’una presa de xocolata lluirà en forma d’estrella; fulles de pi collides al parc faran de flonjo coixí a les passes de camells i pastors.

Arrenglero les figures amb una mica de pressa sobre la tauleta, amb la il·lusió de compartir el pessebre amb la Núria, de dos anys. Li explico que el nadó és Jesús i la mare, Maria, que ella bé coneix, i mentre ella les agafa amb veu admirada, em poso a tòrcer les potes dels camells que, inexperts, semblen entestats a desplomar-se. Quan finalment aprenen a donar les primeres passes, encara em toca ensenyar a muntar els reis, que es precipiten a terra un cop i un altre fins que les cames no s’emmotllen a les panxes dels companys de viatge.

L’esclat alegre d’un petó em distreu de l’esforç. Alço la vista i veig com la petita ha inclinat Maria sobre del Nen; l’acaba de besar amb tot l’amor d’una mare. La Núria agafa llavors els tres conillets i els disposa ben apinyadets a la vora del bressol de palla; semblen contemplar-lo i donar-li escalfor i alegria. I quan li mostro la fornera, me la pren i s’afanya a “donar-li” un trosset de pa al petit recent nascut.

Jo em pensava que seria jo qui li explicaria a la filla la història del Betlem, però era una pretensió sobrera. Amb la bondat innocent d’un nen que ha viscut l’amor, és ella ara qui me l’ensenya a mi. Ja ho va dir Jesús, que són els nens els qui ens mostren com arribar al Regne del Cel: no els calen explicacions saberudes dels qui ja hem oblidat com és que es dona caliu al nostre pessebre.